Atlètic de primera: cap fred, cor calent i mà estesa.
Cròniques i reflexions d’un equipArxivat per a Novembre 17, 2008
Victòria a València
(obradis València 1-2 athc)
Sols m’atreveixo a començar el present misatge amb un: felicitats i gràcies a tots aquells que vareu venir a València i vareu compartir la gesta èpica de dissabte.
No va ser fàcil per a molts de vosaltres; sé que va haver-hi sacrificis i sé que si finalment vam poder viatjar i jugar a València va ser pel sentit de la responsabilitat que alguns teniu i per solidaritat amb els companys…
A les 9h de matí ens trobavem a l’estació d’autobusos de Terrassa, davant un enorme autocar de luxe. Les cares que anaven arriban transmetien l’alegria del moment… feia un dia magnífic, i què millor que una excursió amb els amics al sud dels Països Catalans…
La primera hora va servir per lamentar i compadir aquells companys que no van poder venir malgrat esperàvem que ho fessin…
Després va arribar un dels moments culminants de la jornada, i segurament una de les claus de la victòria… La pel·lícula (no en recordo el nom) del “campeón” ,un ex-boxejador vagabund que sobreviu pels carrers de Nova York, crec. Els que la vareu veure em comprendreu si us dic que encara avui em veig obligat a caminar com el campió…
Per fi vam arribar a la platja… encara no eren les 13h. La sorra calenta, la cervesa fresca (Voll-Damm per un servidor) i a les 13h30 arribava un arròs de verdures amb una mica de closca (diuen que és l’especialitat d’allà). Sembla que el Tinet ho tenia ja planificat (una sorpresa), i més sabent que seríem poquets… L’altre sorpresa (aquesta jo sí la coneixia) va ser el vinet que ens va portar el Sordo (un Ribera del Duero del… 82 era?) … Després, per mi un bon café (algun cigaló va caure) i a les 14h30 la majoria crec que dormíem damunt la sorra valenciana…
A les 15h30 arribavem al club, deixem les coses al vestidor i sortim a passejar. Som conscients de comptar amb 10 jugadors i mig (jo sóc el mig; el Tinet es nega a canviar-se, s’havia demanat una ampolla de vi per ell sol i entenc que no vulgui jugar), i es poden veure algunes cares de preocupació. El club es troba just al mig d’un barri ric, a 10 minuts de la platja… atravessant grans places i zones residencials amb torres i cases de luxe arribem a la platja; respirem l’aire marí i intuïm, no sé per què, que tot sortirà bé…
Faig l’escalfament amb el grup i amb por. Recordo el futbolet i l’estupida lesió… El meu germà em deixa l’equipament (inclosos els patalons; per una estranya raó els meus no agradaven a ningú). Sé que la primera part va ser molt intensa, sé que per fi aquest cap de setmana el Pere Geis va… fer gol, i que el Roger corria fins i tot per anar a treure els corners, i que també va marcar… i que jo vaig tenir algun petit detall tècnic en una passada al Marchuet, i que sols vaig caure una vegada com un sac de patates… I que l’arbitre era un fill de puta… i que un davanter gordo, que també ho era, al final del partit li va sortir de l’ànima dir-li al Marc Malgosa “puto catalán”, … i això em va fer feliç, perquè volia dir que la derrota els va fer mal. El Roger va aconseguir que l’arbit quasi l’insultés, vaig signar l’acta, ens vam dutxar, i vam sortir a celebrar-ho a una estació de serveis a dues hores d’allà…
Tornant em va semblar veure un OVNI, i a la foscor éssers infectats per un estrany virus…
A les 21h45 ja erem a casa.
Cesc
